Perdoneu que em remunti a una autoreferència de fa anys i que doni un parell de voltes abans d’arribar on vull arribar, però allò que em catapulta cap al coneixement és l’experiència.

Fa 6 anys vaig aterrar a les arenes movedisses de la poesia amb la publicació de “L’esbós”.
⎯ Yo de ti, no lo titularía así ⎯ em va advertir la Peri Rossi, a qui vaig enviar el manuscrit perquè em donés la seva opinió abans de publicar-lo.
⎯ El libro está bien, pero por el título la gente pensará que es una obra incompleta, como sucia, de borrador.

Per una banda vaig pensar que tenia raó. Però i què? Allò que m’il·usionava de la troballa era el joc de paraules i, racistament, vaig pensar que la Peri Rossi no en podia apreciar la bellesa perquè el català no era la seva llengua d’origen, malgrat que això no li havia impedit, és clar, copsar el doble sentit.

⎯ I què dirà la teva família? Ho saben tots? ⎯ em preguntaven els amics, sobtadament preocupats pel que pensessin els meus de mi.

⎯ No sé si ho saben o no ho saben. Visc amb dones, viatjo amb dones, dormo amb dones. Jo crec que sí que ho saben, però vaja, això no es pot dir mai.

A més, tampoc es podia dir que no els havia tingut en compte. Havia esperat que el meu avi es morís (tenia un mal caràcter conservador i polsegós) i la meva estimada iaia ja no s’explicava el món amb paraules (maleït alzheimer).

⎯ I a la feina? Ho saben a la feina?
⎯ O si un dia et quedes sense feina i has d’anar a una entrevista, ells (perquè en aquests casos sempre diuen “ells”) miren el google i …
⎯ Prooooou!!!!

Hi havia preguntes molt més interessants a fer-me a la vida. Així que vaig tirar pel dret i vaig publicar el llibre. Sis anys després, si miro enrere, entenc millor el perquè d’aquella bona rebuda per part de les lectores ⎯ la majoria dones i lesbianes, sí, i què? ⎯ . Amb el temps me n’he adonat que hi havia un buit de poetes que explicitessin la seva homosexualitat i que escrivissin en català. No era que no n’hi haguessin (sempre hem existit), sinó que s’amagaven darrere de l’ambigüitat del llenguatge.

Jo mai he estat gaire d’amagar-me. Només quan vull donar algun ensurt a algú que pateix sanglot. Llavors sí. M’excita l’estat de no voler ser descoberta i m’excita també l’esglai que provocaré. Però per la resta, crec que la transparència m’ha donat més alegries que problemes (que jo sàpiga, vaja). Excepte una vegada (sempre ho explico) en què una nòvia em va deixar perquè em vaig rapar al dos i “se’m notava massa”. Teníem 20 anys i allò va marcar en mi un punt d’inflexió. Mai més ningú em tornaria a dir com havia de vestir, com havia d’estimar o en quin moment podia o no agafar una mà.

Per sort, aquest panorama ha canviat molt i les poetes ens hem tornat més valentes, en general. Però i ells? Em resulta inquietant l’absència de poemaris que explorin l’homosexualitat masculina dels nostres poetes catalans actuals. M’agradaria pensar que ells també són valents i que la meva reflexió és només fruit de l’escissió dels nostres mons o de la meva ignorància. Si en coneixeu (o si us reconeixeu), sisplau, manifesteu-vos. Sempre hi haurà nous joves que necessitaran – també – la vostra sensibilitat.