Només en Florenci Salesas podia fer un film com aquest, “en tensió entre la cosa graciosa i la més terrorífica, sense que quedi gaire clar quan comença l’una i quan l’altra”. En un dels intercanvis d’opinions després del rodatge llampec, en Florenci, amb la clarividència que el caracteritza, em va deixar anar que el poema ja ho tenia, això. “Bé, una mica totes les teves poesies – va afegir – que parlen de coses terribles i alhora juguen, com si volessis ser nena i vella moribunda”.

Senyoreta Sílvia

   How unpleasant to meet Mr. Eliot.

Que agradable trobar-la a vostè,
senyoreta Sílvia.
Que agradable retrobar-la
en aquest parc, a l’aire lliure.

Amb aquesta pell tan pàl·lida
qualsevol pensaria:
«un bell vampir» o «està malalta».

En canvi, que agradable retrobar-la.
Hi ve sovint, vostè, per aquí?
Ah! Intentava escriure un poema?
Disculpi, no volia importunar-la,
senyoreta Sílvia.

Jo visc aquí mateix,
arrandesòl segona,
girant el cap, a baix, a l’esquerra.
Sóc la seva ombra.
No volia importunar-la.

Escrigui, escrigui sobre coses
que no tenen importància.
Faci veure que no em veu
com fa amb el veí més enllà
de la porta de l’escala.
Ignori que vostè també és grisa
i plana,
i que el seu cos es perd,
s’aiguabarreja, es desfragmenta
arrandesòl també
amb altres cossos
anònims, anèmics, alopècics,
més alegres o andrògins
que vostè.

Disculpi. Si em trepitgen parlo massa.
No volia importunar-la.
Un plaer, de veritat,
retrobar-la així, perduda
enmig del parc,
seient en un banc,
espolsant-se coloms,
abaixant el cap.
Un plaer, de veritat.