La Ribagorça és el perfum senyorial del ric sotabosc escampant-se després d’una pluja de tardor (ja puc sentir on s’amaguen els tendríssims rovellons). És el retrobament amb l’instint de supervivència que aguanta fins a la primavera, quan el desgel retorna l’esperança i va omplint el pantà d’Escales fins a l’estiu. Llavors la comarca es repobla amb un munt d’activitats aquàtiques. Pels amants del senderisme, allà s’inicia El Camí de l’Aigua.

La Ribagorça és el repòs, la serenor i la cura al balneari de Caldes. És un adéu als èczemes de joventut, guarits a la font dels ous podrits (la Font de la Tartera). La Ribagorça és la mestra que m’ha ensenyat els remeis de les poques plantes que sé; el padrí eixordigant-se amb ortigues l’esquena per alleugerir el reuma; les tietes collint xicoies abans que es converteixin en la flor blanca dels desigs.

La Ribagorça és la història tatuada a les pedres de la Ruta del Romànic, feta a mida per als romàntics que, com jo, se senten orgullosos de portar-hi els amics. La darrera vegada que vaig convidar-los vam descobrir plegats la recreació amb vídeo mapping dels frescos originals del Pantocrator de Sant Climent de Taüll. Una experiència dels sentits que vam celebrar després amb el ja mític dinar a Llesp, on la Núria encara cuina truites de riu, escudella i uns macarrons que sempre em fan plorar. Ser d’un lloc és poder tornar als temps feliços de la infància.

(Article escrit per a la revista Descobrir Catalunya. Nº juliol 2015)