Impotència. Pudor. Vergonya. Fins i tot he sentit culpa per no aixecar-me del sofà i anar a ajudar els refugiats que campen per les nostres pantalles del televisor, culpa per no sortir al carrer cridant com una esquizofrènica que veu la ciutat en flames i corre cap al mar. He sentit la necessitat d’escriure o de deixar de fer-ho per sempre. Abans no em decideixi (o em brollen les paraules o m’enterro) he anat a buscar recer en aquests versos del poeta polonès Adam Zagajewski.

REFUGIATS

Encorbats sota un pes que de vegades
es fa evident, i d’altres no, s’esllomen
entre el fang o la sorra del desert,
ajupits, famolencs,
homes taciturns amb gruixuts caftans,
vestits per a les quatre estacions,
dones velles de cares arrugades que porten
una cosa: pot ser un nadó, un llum
(commemoratiu), l’última fogassa.

Això pot ser Bòsnia, avui,
Polònia, el setembre del 39, França
(vuit mesos després), Turíngia el 45,
Somàlia, l’Afganistan, Egipte.

Sempre hi ha un carro, o almenys un carretó
ple de tresors (tasses de plata, vànoves,
l’olor de casa que s’esvaeix ràpidament),
un cotxe abandonat sense benzina
un cavall (que serà traït), neu, molta neu,
massa neu, massa sol, massa pluja,
i una inclinació característica
com vers un altre planeta millor,
que té generals menys ambiciosos,
menys canons, nenys Història, menys vent,
menys neu (aquest planeta, per desgràcia,
no existeix, sols n’és la inclinació).

Arrossegant les cames
van lentament, molt lentament,
vers el país d’Enlloc,
vers la ciutat de Ningú
a la vora del riu Mai.