Loro-blocPotser per prudència, por o autoconsciència de les pròpies limitacions, fa dos anys vaig deixar d’impartir tallers d’escriptura creativa. Vaig dir-me a mi mateixa que no era ni una gran pensadora, ni una bona escriptora, ni una mestra brillant i vaig abandonar les aules com qui intenta deixar de fumar pensant que no hi està enganxat.

De llavors ençà m’aixeco amb els pulmons més nets, respiro tranquil·la i ja no tinc aquells malsons que em visitaven a les cinc de matinada. Han desaparegut les cares zombis dels alumnes amb l’ego destrossat, dessagnant-se per les orelles. Quina lluita, la meva! Allà, a dins del somni, fent equilibris per no dir la veritat. Marxeu. Fora de l’habitació. Jo no volia. No volia. Noooooo!!!

Després d’abandonar les classes, les tardes van tornar a ser tan avorrides com abans, però més melangioses. Vaig començar a enyorar aquells textos que s’esforçaven per brillar i, potser per simpatia, va apoderar-se de mi una certa mediocritat creativa. Els alumnes aviat es van oblidar de mi i ja no em visitaven ni en somnis. Vaig convertir-me en una d’aquelles ànimes grises a qui els fantasmes deixen en pau perquè no troben interessant ni l’esglai de qui s’espanta sense por a morir.

El que no sabia era que convertir-me en invisible m’obsequiaria amb tants avantatges. Ja no havia d’escriure perquè tocava, no havia de recitar amb excés d’entusiasme, ni donar consells a les classes, ni regalar cites intertextuals per semblar intel·ligent. Havia assolit la posició més alta de la torre de guaita i, com que no s’estava lliurant cap guerra, vaig dedicar-me a contemplar el paisatge. Des d’aquest emplaçament privilegiat vaig adonar-me’n que més del cinquanta per cent del que havia escrit era dolent i que no havia estat prou espavilada per llençar-ho a les escombreries.

Aquest deu ser el truc dels grans escriptors: saber què és dolent i no permetre que els altres ho vegin. Per això ara dubto sobre si publicar – o no – aquest text tan senzill i sense pretensions literàries. No voldria semblar ridícula. Tanmateix, dos anys de treva i aprenentatge m’han donat la força suficient per poder tornar a dir “sí”. I al gener tornaré a les aules. Hi duré pocs dogmes i alguna cartel·la al front: “Escriure és renunciar”. Renunciarem a mots, frases i textos sencers. Però ens sentirem menys sols, abrigats per la paraula. Aprendrem a estimar la contemplació i deixarem de tenir una idea clara sobre qualsevol cosa. Abandonarem l’esperança d’una solució definitiva i qualsevol corrrecció la viurem com una nova creació. Només de tant en tant, quan no ens en sortim, em permetré alguna d’aquestes cites que ens donen claus per a tota una vida.

Així que ja em disculpareu, però cal impregnar-se dels mestres i entregar l’ànima. Com diria Flaubert: “Desde hace un mes tengo en mi mesa un loro disecado con el fin de “describir” tomando apuntes del natural. Su presencia empieza a cansarme. ¡No importa! Lo conservo para que mi alma se llene de loro”

Nota per als exegetes: Sé que Flaubert no va escriure originàriament aquest text en castellà i que seria més correcte traduir-lo al català. Però m’agrada més “llenar-se de loro” que “omplir-se de lloro”. Mira, coses del llenguatge.