Project Description

Suplement Tendències – El Mundo

Crítica: Jordi Llavina

“ Primer de tot, el títol: allò que se sol dir —allò que es fa dir— perquè els que posen davant la càmera no quedin amb una boca oberta de babau. Tot seguit, la foto de la coberta, tan procaç i impúdica: la poeta llepant-se un dit. Cal llegir l’obra per entendre la profunditat d’un títol que, d’entrada, a mi m’havia semblat capritxós i poc atractiu. I cal amarar-se dels versos de la Bel per fer-se conscient que, en aquest descarat dit a la boca, no hi ha cap mena de convit al desig, sinó més aviat protecció i necessitat que la ferida sigui a tocar del somriure de què parla l’autora en un epíleg aclaridor.

Dividit en dues parts (la família i el món), aquest és un llibre savi, que aposta per la felicitat i el gaudi, però que no fa escarafalls al dolor. Bel no es mama el dit: “Xuclar la sang del dit. / Empassar la ferida. / El rovellat regust / dels records més vermells / ja no s’oblida”.

Pels versos que acabo de citar, podríem pensar en poetes actuals, que han fet de la ferida tema: Sílvia Amigó o Mireia Vidal-Conte. Però, encara més, en Clementina Arderiu, per la naturalitat del vers lleuger i ben escrit, amb aires de cançó; en Wisława Szymborska, pel tractament simbòlic de la quotidianitat; en W. H. Auden, per la contenció de la transcendència dins un artefacte no destinat als exegetes, sinó a tota mena de lectors. Lluíííís és una obra plena de vida , enginyosa i mordaç, que mostra un temperament desficiós. Si Bel juga amb les paraules (i s’hi abona, a aquest joc), ho fa amb efectes duradors: “Al carrer, la massa. / A casa, jo sola. / Massa sola” (altres jocs lingüístics resulten, potser, més gratuïts). Els pretextos no acostumen a ser gaire amables: el suïcidi d’un jove, una nina-Ofèlia que “flota de collons”, un cargol tan consternat com el de Ferrater… L’autora es pregunta: “En quin moment aprenem / què vol dir perdre per sempre?”. Objectes d’una casa es tornen, gràcies a l’aparador del poema, marques de vida i fantasmes de la moral: sofàs, plantes d’interior… Bel s’escarrassa a fer-nos mirar d’una altra manera: un home atropella un tren que passava sense mirar. Els set versos finals de “Pont llevadís”, magnífics. Les fotos han sortit venturosament mogudes: per fer-nos veure el bo que és tot, i la Vida, i la Mort.