Espai de lectura

PER LLEGIR

Lluíííís (2015)

I així va començar,
cap als cinc anys,
el descobrir amb prudència
(podríem dir excessiva)
alguns perills mundans.

—Vigila amb les espines!

Després van ser les roses.
—Vigila!
Vigila amb les espines!
(la veu s’anà allunyant,
els consells espaiant-se,
els pares deixant-se d’estimar).

Va ser inevitable.
El tòpic de l’amor
va sempre amb la punxada.
Xuclar la sang del dit.
Empassar la ferida.
El rovellat regust
dels records més vermells
ja no s’oblida.

—Vigila!
Vigila amb les espines!

(Ja sols un eco em torna).
—Vigila!
Ara quan algú em mira
amb ira, ira, ira.
Ara quan no em mira,
mira.

—Vigila!

Tinc un sisè sentit
per les radiografies,
te’n fies, fies, fies?

Els ulls són traïdors
(no només les espines).

—Vigila!

Mama, per què no em mires?
Duc clavada al clatell
l’ombra pudent
de la mentida.
He picat l’ham
i estic a un nus
d’ancorar al port
dels perdedors.
Arrossego el dolor
dels ulls del peix
amb una gran espina.
Me la podries treure?

—Vigila!
Vigila amb les espines!

Es gronxen els vagons
als marges de l’andana.
Xiulets túnel endins
i més al fons de mi
un pensament de mort:
a la primera llum,
llançar-se contra el cuc.

Falten catorze segons
per a l’entrada
(descarrilo amb la por,
em cau una pestanya).

Apadrina un nadó,
es diu en el cartell
des del mur de carbó.
Em busca i jo aparto la mirada.

Nadó: por eso se ahogó
(cal acceptar a vegades
una derrota a temps).

Les ones, el mal temps, la calamarsa.
El capità que salta, el salvavides
despintat (blanc, taronja i marró).

Falten quatre segons,
tres,
dos.

Se m’enganxa la vida a la sabata.
Les portes s’han obert.
Algú m’empeny a entrar.
Passa una rata

És cert que a fora plou
i que la llum d’un vespre de tardor
em marca més arrugues a la pell.

Però no em tractis de vostè
—no encara—
en aquest autobús
que entre tots suma més de tres mil anys.

Parla’m de tu
i no t’espantis
quan alcis la mirada
al llindar dels meus malucs.

Tracta’m de tu.
No passa res.
A fora, els dies cada cop es fan més curts.
És normal que anem amb presses.

Digue’m perdona,
simplement.
Jo et despentinaré quatre cabells del cap
i m’enduré a casa
un trenta-dos de peu
marcat de fang, nen i sabata.

Que agradable trobar-la a vostè,
senyoreta Sílvia.
Que agradable retrobar-la
en aquest parc, a l’aire lliure.
Amb aquesta pell tan pàl·lida
qualsevol pensaria:
«un bell vampir» o «està malalta».

En canvi, que agradable retrobar-la.
Hi ve sovint, vostè, per aquí?

Ah! Intentava escriure un poema?
Disculpi, no volia importunar-la,
senyoreta Sílvia.

Jo visc aquí mateix,
arrandesòl segona,
girant el cap, a baix, a l’esquerra.
Sóc la seva ombra.
No volia importunar-la.

Escrigui, escrigui sobre coses
que no tenen importància.
Faci veure que no em veu
com fa amb el veí més enllà
de la porta de l’escala.
Ignori que vostè també és grisa
i plana,
i que el seu cos es perd,
s’aiguabarreja, es desfragmenta
arrandesòl també
amb altres cossos
anònims, anèmics, alopècics,
més alegres o andrògins
que vostè.

Disculpi. Si em trepitgen parlo massa.
No volia importunar-la.
Un plaer, de veritat,
retrobar-la així, perduda
enmig del parc,
seient en un banc,
espolsant-se coloms,
abaixant el cap.
Un plaer, de veritat.

Avui que tothom es manifesta
he encès per primer cop l’estufa
i m’he estirat al llit.

He sentit fred
i una cremor a l’estómac
i uns crits, de lluny,
mentre queia la nit.

No miraré el rellotge.
No miraré el rellotge.

I m’he quedat immòbil,
amb tres dits, escrivint:
piquets de zombis amb botzina,
pintors postmodernistes
d’aparadors antics;
reixes abaixades
i silicona al metro.
Però res que exploti,
menys el meu pit.

D’on surten els nens
si no surten de l’escola?
Rius d’illes de gent perduda
dins d’un videojoc febril.

Avui jo manifesto
una salut de sorra
i una petita sort,
secreta,
que suporto tota sola.

Al carrer, la massa.
A casa, jo sola.
Massa sola.

Vam comprar una planta
que crèiem d’interior
i ens va semblar especial
pel nostre menjador.
En arribar a casa,
va estar a punt de morir.

Però aquella planta
que crèiem d’interior
es va saber adaptar
i avui hem advertit
que ha crescut uns quants pams.

També hem descobert
que és la mateixa planta
que encercla les terrasses
dels bars de Barcelona.

Així, el nostre amor,
tampoc tan interior
ni diferent dels altres

Primera nit d’hotel amb tu
i em sobren els llençols,
els sabons i les piscines.

Obrim el balcó de bat a bat.
La tramuntana coqueteja
amb els cabells i les cortines.

Encenem un silenci de vellut
on avançar descalces
per la moqueta gris.

L’amor,
a dins d’aquesta cambra
sense encís,
el salvarem nosaltres
amb els dits.

Fila índia enfora (2012)

Un dia et despertes i,
malgrat que tot és al mateix lloc,
saps que ha canviat alguna cosa.

Les cames ja no et guimben
per baixar-te del llit
i vas arrossegant-te fins al bany,
on et rentes la cara i
t’evites la mirada
injusta del mirall.

Però una força oculta
t’estira el coll avant
i alces la barbeta
i algú que se t’assembla
comença a parlar clar:

− T’ha sortit un pèl que no tenies
a la piga que et penja de la boca.

− I pell de mandarina
a la part més fina del braç.

Fer-se gran deu ser això:
acceptar que de la Blancaneu
només conserves el menjar pomes
i adormir-te pels racons.
A partir d’ara,
quan la madrastra pregunti
al mirallet, mirallet màgic
qui és de totes la més bella,
ja no haurà de patir tant.

No s’hi val
estrebar les tovalles
d’un cop sec
tan elegant i estudiat
que damunt la taula
sembla que no hagi passat res.

No s’hi val
deixar-me sola
amb el minúscul tentineig
de dos plats,
quatre coberts,
i dues copes de vi
per un sol paladar
esquerdat de porcellana.

M’infiltro dins l’església
per la porta petita de la dreta.
Em dic a mi mateixa
que no és superstició,
sinó supervivència
(si algú surt per l’esquerra
en el moment que entro
podria obrir-me el nas).

Fa un fort fred de febrer
i una àvia de ganxet
encén dues espelmes
(pantone roig Malboro)
a dins d’una capella
i resa de genolls.

A mi em perdonaran,
però un os de la canyella
el tinc mig boterut
i a més sóc molt escèptica
i no solc exhibir
el meu dolor en públic
i menys a uns ulls de pedra.

El meu mal és discret,
marcat per creus petites;
com molles al camí,
les pors, com s’alimenten!

M’assec a la penombra
d’un banc del lateral.
Les ànimes que em passen pel costat
semblen fantasmes
arrossegant vestigis de tristesa.

Jo veig tots aquests rastres
estampats als tons
del gris humit
de les parets del temple.

Algú ha perdut un fill,
l’altre la feina,
algú ha guanyat un mes
com un regal de vida,
o ha descuidat l’amor
dins la rutina.

I jo que agafo fred,
em cordo la jaqueta
i encaro la sortida
amb un suau raig de llum
de coloraines al front
fins que obro la porta de l’esquerra.

Aquest matí he descobert
com et lliscava,
parpella avall,
una solitària llàgrima.

I m’he quedat contemplant
l’imperceptible camí
que recorria
abans de caure al buit.

Llavors, m’he apropat
cautelosament
amb el dit índex,
per fregar-la
com si fos una bombolla.

⎯ Està freda, t’he dit.

I m’he guardat per a mi
que aquell minúscul plor
era el gebre de la teva nit.

Tinc una àvia dadaista:
abans pilotava forquilles
com si fossin avions;
i ara, quan li atanso la cullera
sense soroll de motors,
ella reinventa les regles i,
en comptes d’obrir la boca,
al iogurt li fa petons.

Jo li segueixo la veta:
⎯ Quin carmí més dolç que t’has posat als llavis?!
⎯ És per parlar-te millor…
(imagino que em contestes
mentre t’escampes maduixa
de paraules, de dolor).

Iaia, estàs feta una artista!
Tu potser no te’n recordes,
però a l’hora de dinar
has posat una pinça vermella
al costat de l’hamburguesa
per condimentar-te el plat.

Tu potser no te’n recordes
(l’art va més enllà de la memòria),
però amb el teu minúscul gest de sempre,
és bellesa el que has creat.

Pelo l’hemisferi del món
com si fos la pell d’una taronja.

A dins, em trobo
que tots estem grillats.

Morir-se és obrir un clot
en un ampli camp de golf
sense pilotes.

Els jugadors que resten,
desconcertats,
volen continuar la jugada
i s’entesten a donar cops a l’aire,
sense swing.

No saben que ja res
no podrà omplir aquell buit.
Només la pluja
i plorar fang.

Algú ha perdut un ull
al centre de Beirut.

La guerra ha fet estralls,
i jo davant la tele
faig el primer badall
abans de caure morta
als braços de Morfeu.

I aquesta indiferència?

Serà que em miro el món
amb pegats de vellut
per fer-lo més suau
al tacte aspre i brusc
del bèl·lic ull per ull.

Àngels als peus del llit,
de matinada,
que et fan pujar els llençols
si algú et destapa.

Àngels a dins del pit
per bombejar-te.
Àngels en els teus dits:
cordes d’una arpa.

Àngels de cotó fluix
fan d’infermera
dins la ferida oberta
de tant patir.

Àngels no defalliu;
feu-me aixecar un cop més!
Vinga, tibeu dels fils,
que avui no porto arnés
.

(TORNADA)

Àngels saltant del metro
cap a l’andana
amb els braços oberts
a punt per salvar-la.

Àngels dels nostres morts
dins d’una antiga olor.
Àngels dels nostres vius
dins la rialla.

Àngels que esperen junts
fent de barana
rere un revolt mortal
d’una muntanya.

(TORNADA)

Àngels al mig dels parcs,
quiets com estàtues
vetllen la flama encesa
de dos amants.

Àngels amb sexe!
Àngels dels dies blaus.
Àngels si em truques
i em dius que no te’n vas.

Àngels molt insistents:
volen que ho facis!
Àngels al cafè amb llet;
compte amb els llavis!

Àngels que bufen suau
dins la petxina
per fer-te sentir el mar
vora l’orella.

Àngels amb ploma: escric!
Àngels d’un dia.
Àngels com els amics:
tota la vida!

(TORNADA)

L’esbós (2010)

Asseguda als meus 27 anys
imagino
com seré quan sigui vella.

I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d’arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d’aquest poema.

Sopem carxofes al forn
i amb un silenci oliós
ens anem traient les capes.

Com ha anat la feina avui?
Has pogut anar a comprar?

Quan ja només queda el cor
hi claves la mossegada.

Creus que ens hem de separar?

Dins la caixa de cartró
amb els genolls doblegats
i l’esquena adolorida
miro com fas els forats
de les parets de la cuina.

Allí hi anirà l’extractor
que ens xuclarà les mentides.

Vam deixar de fumar,
de parlar del futur
de voler anar a futbol.

Érem un tros de carn,
presa fàcil del temps
que mai no fa favors.

I ens vam anar podrint
al cau de les mentides.

La trampa era el silenci
que ens venia a furar.

Però nosaltres allà,
ben endins,
mirant-nos la carn,
egoistament immòbils.

I ens vam anar ofegant
al cau de les mentides.

Al final una mà,
apuntant un fusell
a punt per disparar
les veritats amb fúria
ens va fer reaccionar.

I vam sortir del cau
amb els braços amunt,
ensenyant els palmells.

Després d’especular
en vint-i-no-sé quantes teories
sobre el perquè
del nostre fracàs,
finalment,
m’he adonat
que tot era molt més simple.

Tu vivies amb el cor gelat.
Jo només tenia els peus freds.

(Als meus avis)

Escombraré el balcó
i us portaré la sorra
a dins les sabatilles
que us dormen sota el llit.

Així, quan us lleveu,
trepitjareu la platja
que ja mai més veureu.

No sé encara perquè,
però últimament,
totes les idees em vénen
mentre vaig amb bicicleta.

Tampoc sé si és el fred
d’aquest hivern
que no se’n vol anar
o si és que tinc pressa
per no oblidar
els versos que enllaço
a cada pedalada.

El cas és que cada dia
arrisco més per arribar
i transcriure d’una volada
els pensaments.

Sempre acuso la darrera pujada.
Escric amb el nyigui-nyogui
dels genolls de fa 26 anys
i el nyigo-nyigo
d’una cadira de quan en tenia tretze.

Tot em grinyola.
També aquests versos.

L’hivern se m’ha colat a dins dels óssos.

Nyic nyic,
nyic, nyic,
nyic, nyic.

Els feliçment aparellats
tenen el radar adormit.
En canvi, els qui som un de sol,
com ara jo,
en portem un a dins del pit
(que fa sovint pi-pip, pi-pip).

És un radar d’alerta,
primitiu,
de lloba que va de cacera,
d’amant incansable,
de vetlla,
d’espera,

un radar que detecta
una olor de dona
fins tot en un bar ple de fregits,

un radar que et fa girar
de sobte pel carrer
− a veure si ella també es gira −

radar a internet,
al correu electrònic,
radar amb les amigues
que són només amigues,
radar amb la caixera del súper,
radar a dins el mar,
a l’hora baixa,
radar a les orelles
(abaixo el volum de la ciutat
per escoltar només
aquella desconeguda
com xarrupa el gelat);
radar a la planta dels peus,
que s’aturen
sense raó aparent
com si la presa estigués
a menys d’un metre,

radar a les parpelles
i al melic,
radar a la piscina
(avui una noia m’ha parlat,
– es deia Paula –
i he pensat:
“que sigui ella, que sigui ella”,
però s’ha dutxat i ha marxat).

Ha passat tant de temps desconnectat,
que dec tenir el radar
mig rovellat.

Fullejo “Habitación de hotel”,
de la tieta adoptiva Peri Rossi.
Un pètal sec de rosa antiga
reposa al poema “Hotel de Sants”.

Fa més d’un any
que a les 3 del matí
vaig marxar de casa
per refugiar-me en un hostal
proper a l’estació.

Fa més d’un any,
també,
que no t’excito gens.

23 d’abril,
demà,
al calendari.

Tanco els ulls.

Oloro la pols
entintada de les pàgines.

Llegeixo amb braille
les dures venes del pètal antic.

De vegades escollim
viure a cegues.

PER ESCOLTAR

Curtmetratge

Florenci Salesas (realització)
Sílvia Bel (interpretació i poema)

Cançons

Clara Peya (música)
Sílvia Comes (veu)
Sílvia Bel (lletra)
Sílvia Comes (música i veu)
Sílvia Bel (lletra)
Sílvia Bel (lletra)

Versió guardadora del Sona 9 -Empty Cage (música i veu)

Versión finalista del Sona 9 – NU (música i veu)

Sílvia Comes (música i veu)
Sílvia Bel i Sílvia Comes (lletra)

Decideixo el color de la camisa.
Decideixo si avui menjo carn o peix.
Decideixo ser rebel o ser submisa.
Decideixo canviar o fer el mateix.

Decideixo ser lleugera i fer neteja
de les pors, teranyinyes i paranys.
Decideixo somriure a qui m’enveja.
Decideixo estendre el braç a un estrany .

DECIDIM, QUE EL MÓN NO ESPERA
DECIDIM NO SER VASSALLS
DECIDIM SER LA PELL QUE ES REGENERA
DE FRONTERES, TATUATGES I SENYALS.

DECIDIM EL COLOR DE LA BANDERA .
DECIDIM NO SER VASSALLS.
DECIDIM, QUE EL MÓN NO ESPERA
SER ARA, ENCARA, I NO DEMÀ.

Decideixo si tenir vida al meu ventre.
Decideixo perdonar a qui m’ha fet mal.
Decideixo ser la calma o l’epicentre.
Decideixo ser parella o ser amant.

Decideixo acabar al mar o sota terra.
Decideixo plantar un hort o anar al mercat.
Decideixo ser cigala o ser formiga
a qui jo vull per amiga,
amb qui vull fer-me gran.

DECIDIM, QUE EL MÓN NO ESPERA
DECIDIM NO SER VASSALLS
DECIDIM SER LA PELL QUE ES REGENERA
DE FRONTERES, TATUATGES I SENYALS.

DECIDIM EL COLOR DE LA BANDERA .
DECIDIM NO SER VASSALLS.
DECIDIM, QUE EL MÓN NO ESPERA
SER ARA, ENCARA, I NO DEMÀ.

Clara Peya (música) amb Alessio Arena i Judit Neddelman
Sílvia Bel Fransi (lletra)

Poemes amb música de Clara Peya

Taller de poesia – Ies Salvat Papasseit