Fotografia Chema MadozElla flotava. Es desprenia d’un cos (pluf) i flotava. Ella s’estimava més pensar-ho així. Massa dolor acceptar que era el cos qui es desprenia d’ella.  Llavors es deixava caure.  Lliure. Singular. Única. Cilíndrica i bella.

Sense braços, sense cames, lluitava com una nadadora paralímpica per aconseguir la flotació i oscil·lava d’un cantó a l’altre de la superfície. Cada dia el mateix combat per no desaparèixer. Cada dia uns segons en suspensió fins que deixava de veure el negre forat d’on havia sortit.

L’aigua no tremola. Tremolen els cossos. La llet no crema. Es cremen els llavis. L’oblit no existeix. Només els oblidats.

El temps de flotació és un misteri abans de l’enfonsament definitiu, que sempre arriba. Milers de cossos desprenent-se d’altres cossos. Divisió cel·lular. L’asfalt orquestra: a sota, els expulsats (no hi toca el sol). A sobre, la ciutat dels qui foragiten, amb la pell bruna, i suquen croissants als cafès amb llet de les terrasses.  Xof. Xof. Xof. Cau una banya rebullida. S’enfonsa. No té temps per viure l’experiència. Encara no. Per sota les faldilles de la ciutat, sota la rajola que sostè la pota de la taula que sostè el cafè amb la banya desfeta, segueixen circulant desordenadament les cilíndriques masses de flotació. Només les rates aplaudeixen l’espectacle.

Les lleis del subsòl són senzilles. Que res no es vegi, ni s’olori. Només quan plou amb virulència sembla possible una revolució. Aquest embornal no xucla prou. L’alcaldessa surt a fer declaracions sobre la xarxa de clavegueram per tranquil·litzar la superfície. La gent no s’atreveix a sortir de les camises. Però, entre el murmuri de l’aigua, algun curiós ha inclinat l’orella cap al terra i les ha sentit.

Les caques. La merda. La veritat és el que sempre sura.