Cada vegada em costa més posar títol a un poema i he començat a sentir empatia pels pintors que emmarquen la seva obra amb la tècnica emprada: oli sobre tela, cera sobre fusta, acrílic sobre llenç.

Potser les bigues dels versos que darrerament escric necessiten reformes. I sospito, també, que el lector pot trobar a faltar el contorn concret que defineix una emoció, aquella idea lluminosa que convida a quedar-s’hi a viure durant el màgic instant que succeeix un bon poema.

Potser la casa està en ruïnes. Potser ni tan sols hi ha casa, només fonaments en què s’aguanta una feble telulada que fa aigües.

M’abandono a la mà que escriu sense arquitectura.

LLETRES SOBRE PAPER MULLAT

No podem recordar amb exactitud
el dia que vam aprendre a llegir.
Això fa mal.
Però amb el temps els dits
s’han fet un tip de reblar fulls
i ens hem tornat experts en passar pàgina
sense tallar-nos els tous.

Ens falta descobrir, potser,
que es pot viure
amb un únic ganivet de serra.

“Estris, els justos”,
em dic mentre camino.

Hi ha un carrer que no veiem
i fa pujada.

Hi ha cantonades
que reclamen comiats.