Per sort, encara hi ha dies que no resto impassible davant de les tragèdies humanes que ens arriben per terra, mar i aire (sobretot per terra i mar). Avui n’ha sortit aquest poema, el primer en castellà des de fa molt temps (potser des de que vaig deixar d’imitar Bécquer als tretze anys).

HIJAS DE LA LUNA

Hay barcos que se hunden
llenos de gente negra.
Chapapote de carne 
flotando en alta mar.

Pero antes de la mancha,
“Concierto en Si me-muero”
y alboroto de orquesta
de labios de oboé.

Lo último en marcharse
son sus ojos,
pelotas de ping-pong
flotando en la marea.

La luna las contempla,
como a sus hijas muertas.