Captura de pantalla 2016-10-14 a les 19.05.44Dilluns 17 d’octubre celebrarem el “Dia de les escriptores”. A partir de les 20h ens trobarem a la Biblioteca de Catalunya i direm textos d’una trentena de dones que es van lliurar a la ploma: des de Santa Teresa de Jesús, passant per Caterina Albert, Carmen Laforet o Anna Maria Moix.

Quan em van convidar a participar-hi estava acabant la lectura: “Una cambra pròpia”, de Virgina Woolf. Simpàtica coincidència que mereix que aquest matí de dissabte dediqui uns minuts a transcriure una de les moltes reflexions genials que l’autora ens regala al voltant de la dificultat que han tingut les dones per edificar una obra literària en els darrers segles.

“La dona que nasqué al segle setze amb talent poètic segurament fou bastant desgraciada, fou una contradicció amb ella mateixa. Les circumstàncies de la seva vida, els seus propis instints, eren adversos a l’estat mental necessari per alliberar allò que hi ha dins el cervell. ¿Quin és l’estat mental més favorable a l’acte creatiu? ¿És possible de fer-se una idea de l’estat que fa prosperar i permet una activitat tan enigmàtica? ¿Quin devia ser l’estat mental de Shakespeare en escriure el “Lear” o l'”Antoni i Cleopatra”, posem per cas? No hi ha dubte que degué ser l’estat més afavoridor de la poesia que mai hagi existit. Però Shakespeare no ens en va parlar. Sabem només, per casualitat i accidentalment, que mai “no va ratllar un vers”. La veritat és que, fins al segle divuit, mai cap artista va parlar dels seus estats d’ànim. Potser va ser Rousseau el primer que en van parlar. En canvi, al segle dinou ens vam arribar a consicenciejar de nosaltres mateixos fins a tal grau que entre els homes de lletres es convertí en costum descriure els estats d’ànim en confessions i autobiografies. Se n’escrigueren també biografies, i les seves cartes foren publicades un cop morts. De manera que no sabem res d’allò que experimentà Shakespeare en escriure el “Lear”, però sabem què va sentir Carlyle quan escrigué “La revolució franesa”; què sentí Flaubert en escriure “Madame Bovary”; tot el que sentí Keats mentre s’esforçava a escriure poemes malgrat l’aproximació de la mort i la indiferència del món.

virginia-woolf-biografia--644x462I allò que s’endevina de la immensa literatura de confessions i autoanàlisi és que escriure una obra genial és tasca de dificultats prodigioses. Tot es confabula contra la possibilitat que surti sencera i sense esquerdes de l’escriptor. En general, les circumstàncies materials hi són adverses. Els gossos ladren; la gent t’interromp; cal guanyar diners; et poses malalt. A més a més, per acabar-ho d’adobar i fer-ho més exasperant, hi ha l’escaldalosa indiferència del món. El món no demana a ningú que escrigui poemes, novel·les ni històries; no ho necessita pas. Se’n fum de si Flaubert ha trobat el mot just o de si Carlyle versifica escrupulosament els fets. Com és natural, es nega a pagar una cosa que no necessita. Per tant, l’escriptor – Keats, Flaubert, Carlyle- pateix, sobretot els anys més creatius de joventut, de totes les formes imaginables de desconcert i descoratjament. Renecs, crits angoixats s’alcen dels seus llibres d’anàlisi i confessió. Si malgrat tot en surt alguna cosa, és un miracle, i probablement mai cap llibre no ha estat lliurat a la llum sencer i sense tares com en l’instant de concebre’l.

Per les dones, però, vaig pensant mirant els prestatges buits, les dificultats devien ser molt pitjors. Per començar, tenir una cambra pròpia – ja no direm una cambra silenciosa o insonoritzada- era totalment impensable, tret que tinguessin uns pares riquíssims o molt nobles, i això no pas abans del començament del segle dinou. Vist que els diners de què es podia disposar, que depenien de la bona voluntat del pare, només permetien comprar-se roba, li era inabastable la mena d’esbravament assequible a Keats, Tennyson o Carlyl, a tots els homes pobres en general, des d’una excursió a peu, un viatget a França, fins a una cambra independent, mísera i tot, coses que, si més no, els protegien de les imposicions i exigències de la família. Les dificultats materials eren enormes; però les immaterials encara eren pitjors. La indiferència del món, que tan difícil de suportar trobaren Keats, Flaubert i altres genis, en el cas de les dones no fou indiferència, sinó hostilitat. A elles, el món no els deia com deia a ells: “Escriviu, si en teniu ganes; a mi tant se me’n fum”. A elles, el món els deia amb una riallada: “Escriure? Què escriuràs, tu desgraciada?”. En aquest punt ens podrien ser molt útils els coneixements de les psicòlogues Newnham i Girton, vaig dir-me, mirant un cop més els espais buits dels prestatges. Ja és hora que algú ens doni la mida dels efectes que té el descoratjament en l’estat mental de l’artista, tal com he vist que feia una empresa lletera en mesurar els efectes de la llet normal i de la llet de grau A en el cos de les rates. Van posar dues rates dins dues gàbies, col·locades de costat; l’una era tota furtiva, tímida, neulida i l’altra un animal llampant, agosarat i gros. ¿Quina mena d’alimentació donem a les dones artistes?”