Avui estic decidida a propulsar-me a la feina sense entrar a cap xarxa social. He superat amb nota el moment d’apagar el despertador i, sense més temptacions, deixar l’aparell a la tauleta de nit. M’he alçat, he preparat un ou poché amb verduretes i he esmorzat mirant com Barcelona s’alçava gris a través de la finestra. El moment d’anar al bany l’he resolt amb una antiga revista on sortien rostres de personatges desfasats. Tot seguit, m’he dutxat i m’he assecat amb una tovallola vella que mai trobo el moment de llençar. Encara nua, amb l’escalfor del vapor al cos, he lliscat el dit per la humitat dels vidres. Aquest hivern sembla que el fred passarà de llarg. Tres capes fines per abrigar la pell i llestos.

En sortir de casa, de seguida s’ha imposat l’estrés de la ciutat. He fet quatre passes i he vist de lluny el reflex de les llumetes del D20 desdoblant-se pels vidres de l’aparador de la cantonada. He calculat la velocitat del vehicle, els cotxes que venien en contra direcció, la gent que em podia dificultar la carrera i he decidit arrencar a córrer costa amunt, forçant els genolls encara freds. Normalment, sempre arribo – esbufegant, però arribo – a pujar al bus de tres quarts.  Però l’arrencada d’avui ha resultat fallida. El bessó dret s’ha enrampat a la primera gambada i he hagut de continuar, ranquejant, la inútil cursa fins veure com s’allunyaven cada vegada més les llums de posició del cuc rectangular que va per la ciutat.

A favor meu afegiré que els darrers metres he intentat que fossin dignes perquè em permetessin, una vegada a lloc, saludar als habituals. Hola. Hola. Hola? Però és clar, allà no hi quedava ningú. Tots havien pujat cap als seus destins. Davant del buit, he alçat la vista cap al marcador digital de la parada, ansiosa per clavar els ulls a alguna pantalla. Cinc minuts, encara. El forn de pa era obert, com sempre, i les dependentes – que ja són més joves que jo – comentaven alguna anècdota del cap de setmana. Miraculosament, tothom estava servit. Sortia fum dels cafès amb llet i les taules estaven plenes de molles de croissant. Tres minuts, encara. No agafis el mòbil. Aguanta.

He tirat de records i m’ha aparegut el gos mort d’uns dies enllà. Eren les tres de la tarda i jo acabava de baixar a la parada mirall (la de tornada), que està just a l’altra banda del carrer. Entre jo i el gos minúscul que ja no respirava, hi havia un bassal de sang a la calçada. L’animal restava immòbil als peus d’una dona amb els cabells arrissats, més vermells que l’esquitxada. Recordo haver fet les meves cavil·lacions. Potser havien sortit de la perruqueria del costat del forn i, amb l’energia dels microgossets quan tasten de nou l’aire lliure, l’estrebada havia resultat mortal. Dos minuts, encara. Sembla que no plourà. Tanmateix, el cel de la ciutat és massa estret per preveure les tempestes. Potser hauria d’haver agafat el paraigües. Un minut, encara. A la parada es comencen a acumular cossos amb abrics de desconeguts que es freguen per aconseguir la millor posició.

Sóc invisible. El semàfor canvia d’àmbar a vermell; dues motos acceleren; s’atura una bicicleta; la vella del tercer surt al balcó amb una bata blava de franela i el fruiter apuja la persiana. Arriba l’autobús. No hi ha lloc per a tots.  Davant meu valida el bitllet una embarassada que necessita seure i ningú veu.