Sempre tinc el mal costum de veure per on podria millorar la realitat. Imaginar escletxes per on fer passar més llum, pensar com seria el present si no tingués fred als peus i un llarg etzètera de raonaments que no em condueixen mai enlloc, més enllà d’escriure algun poemet de tant en tant. Avui no ha estat diferent i m’he dirigit al Pati Blau amb la dèria d’imaginar que si fos estiu faríem el recital a l’exterior, envoltada d’aquells abeuradors de ceràmica que havia vist a les fotografies que promocionen el cicle literari.

Quan he arribat al recinte, s’ha alçat davant meu una torre magnífica, la qual – he pensat – podria tenir perfectament un pati blau al seu interior. He entrat just darrere de la Sònia Moll, que m’ha fet d’amfitriona conduint-me fins a la sala principal. He deixat la jaqueta al costat de la finestra i he aprofitat per apartar la cortineta contagiada del fred del vidre, on hi he clavat el nas. S’ha dibuixat un baf humit que ha fet més nítid l’exterior, el qual amb prou feines podia intuir. Era ja fosc.

– On és el pati blau?, he preguntat en veu baixa, com si no hi hagués ningú darrere meu i no esperés cap resposta concreta. La Sònia ha somrigut, tibant fort el risorio, i suau com és m’ha contestat: “És una metàfora, Sílvia”. De cop m’han tornat els versos de l’Abelló. “Un pati blau on passejar els teus dubtes”. Dubtosa i cavil·lant he buscat la banqueta més propera on poder seure i esperar que arribés públic. Qui vindria? He començat a imaginar de  nou, però aquest cop la pitjor de les situacions (serem 4 o 5, ja ho veuràs). Llavors m’ha agafat una alèrgia in crescendo que m’empenyia a voler fugir. Però de cop la realitat s’ha tornat més poderosa i la sala ha començat a omplir-se de gent amb la mirada viva. La Carme Porta, ulleres amunt, ulleres avall, anava observant el joc de les cadires. Al final, no s’hi cabia.

Algú ha començat a destapar ampolles de vi i fer tallets de parmesà per anar fent boca als versos que vindrien. Després tot ha fluït. M’he oblidat del fred als peus, de l’abeurador que només existeix a les fotografies i de la nit que ja havia caigut. L’escletxa de llum avui l’ha obert el públic.

26-11-2015 (Espluga Viva)

P1180814