L’escena és molt senzilla:
a la primera cala
una parella neda
fins a la plataforma
que flota sobre el llac.

Som a prop del passeig
des d’on surt una música
que ens va entebeint el cor
i un cigne de bec taronja
estén plomall al sol.

Quan la parella arriba
dalt de la plataforma
comença a besar-se
davant dels nostres ulls.

Llavors canvia el vent
perquè la nova peça
arriba amb més força
com duta pels ocells.

Va, pensiero
sull’ali dorate,
va hi posa sui clivi,
sui colli…

Dalt de la plataforma
s’alça el bes que ens abrasa.
És un amor recent
que no entén de ridículs.

I la nostra parella
comença a fer un ballet
galdós, rudimentari
com si fossin actors,
papers protagonistes.

Les seves carns són flonges,
els gestos ordinaris,
supleixen amb humor
tot el ritme que els manca.

Després d’alguns minuts,
la platja esclata a riure
molt contagiosament
(jo també m’hi abandono).

Acaba la cançó
i ells com bons arlequins
giragoncen les mans
mostrant agraïment
al públic de la platja.

Mentre tots aplaudim
puc sentir l’escalfor
ressonant-nos als dits.

No puc tornar a buscar-te,
em dic.
Em manca el seu coratge
de qui comença a viure.