Ara podrien passar dues coses. Que us interessés allò que estic a punt de dir. O tot el contrari. Quin seria el contrari d’interessar? “No interessar”, pensarà la majoria. Però si tensem una mica més el concepte, podríem arribar a la paraula “avorriment”.

La nostra ànima passa la majoria del temps pendulant entre el tedi i l’exaltació. Què hi ha entremig? Què hi ha entremig? La resposta: misteri.

El 28 de juny les institucions ens convoquen perquè mostrem i ajudem a normalitzar la llibertat sexual. És clar, les lesbianes com jo ens sumem a la festa i sortim a places com aquesta per fer-nos visibles i enaltir l’esperit bi-homo-trans, trans-bi-homo, homo-trans-bi (que ningú s’ofengui per l’odre dels factors).

Sílvia, busca poemes que explicitin aquesta inclinació sexual. Poemes de dones que forniquen amb dones. Versos que plorin pels pits perduts. Títols suggeridors que excitin la imaginació de l’audiència.

Perdoneu, però jo m’omplo de contradiccions. Les lesbianes vivim plenes de contradiccions, la majoria de les quals van començar a manifestar-se als dotze o tretze anys. Malestar. Diferència. La mirada de l’altre. Desordre. No va ser fàcil establir un diàleg per conciliar la norma i l’excepció.

Abans que tingués nom, jo ja existia: HOMOSEXUAL. I aquí s’obre la bretxa ontològica. Hi ha existència més enllà de les paraules? Jo era homosexual abans de saber que existia el mot al diccionari?

Em vaig bolcar al llenguatge per entendre tot el rebombori intern i només vaig trobar llum en els teus ulls i en la poesia. Avui us voldria llegir algun d’aquests poemes que m’han acompanyat en el procés de descoberta (als poetes ens agrada molt llegir els nostres poemes…). A mi, més que llegir-los o escriure’ls, em commou sentir com arriben. Obrir els braços. Percebre el vent suau a la cara. Examinar la cadència d’una cuixa que travessa, rítmicament, un pas de vianants. Més que el poema, el que m’excita és la poesia. Serà per la meva inclinació cap a l’univers femení? 

La psicòloga tindria moltes teories sobre això. Dissimulada i insistentment, sempre vol anar a parar a la mare. Però es mossega la llengua abans de concloure res. Vinga! Digues! Parla! En el fons penses que m’enamoro de dones perquè busco la mare? Gi-li-po-lles! I tu? Heterosexual heterorecta, tu busques al teu pare quan folles amb el teu marit buscant un fill que quan creixi seguirà buscant al pare o la mare, i així, indefinidament?

On comença i on acaba l’amor? D’on neix el desig, aquest diàleg amb l’altre? L’etern retorn ni s’immuta davant l’interrogant. Simplement es deixa ser i és. Per què hem de capficar-nos amb tantes etiquetes, categories, excepcions de les categories? Si vols un gelat te’l compres. I si és d’un groc blanquinós pot molt ben ser que sigui de llimona. Però pot ser que no. Quan apropem el gelat a la boca, podem sentir la ressonància d’una essència. Però quin gust té la llimona? Quin gust exacte, vull dir?

Com som els homosexuals? Qui som? Ens trobem en cicles temàtics de cinema LGTB per olorar-nos a les fosques i reconèixe’ns com animals? Misteri. Misteri. I més misteri.

Sóc a dalt de l’escenari per dir-vos: tranquil·les. Les lesbianes existim, però no som perilloses. Veieu? La forta pressió social per amagar-nos, ha fet que ens instruïm en l’art de l’escriptura i sapiguem posar una lletra darrere una altra lletra per expressar tot allò que ens dóna la gana. I no anem fotent trets, ni òsties, ni escopint insults quan un noi i una noia es besen en un parc. Els mirem i tampoc sentim nostàlgia.

Jo no vull el gelat de xocolata que agafa tothom. Jo vull el de llimona. Que per què? Misteri. Que la mare no em volia comprar gelats de llimona i per això sempre assenyalo amb el dit l’envàs més blanquinós? Mentida. M’encanta la llimona. La xocolata m’embafa. M’encanta la llimona. M’encanta! I no puc fer-hi res.

Agafo el cucurutxo. Fa calor. Fa molta calor quan ets al meu davant. Llepo tan ràpid i dolçament com puc. Però es desfà. El gelat. El misteri. Els dits. Sinapsis. I el que ha sortit de tu em regalima fins al colze.